Vénen. Deixen un món enrere. Arriben aquí des d’indrets molt diferents, llunyans. Busquen una manera de guanyar-se la vida, o bé de refer-la. I a poc a poc s’incorporen al nostre paisatge. Compartim carrers, botigues, llocs de treball, escoles. I de sobte sorgeix la necessitat de comunicar-nos, de parlar-nos.

Aleshores, els qui hem nascut aquí, fem allò: renunciem a parlar-los en català. I no ens adonem que, quan sistemàticament renunciem a la nostra llengua per adreçar-nos als nouvinguts, marquem distàncies; és com si els repetíssim tothora, sense dir-ho, que per a nosaltres són i seran forasters.

Es dóna la paradoxa que molts immigrants assisteixen a cursos de català i no troben el moment de practicar-lo. Ara volen que els ajudem a aprendre la llengua, amb el dia a dia, al carrer, a les botigues, on sigui.

Per això, ens demanen que els parlem en català, que davant d’ells no fem diferències, que no renunciem a allò que potser més ens identifica, que siguem nosaltres mateixos quan parlem amb ells, amb els qui han vingut de fora, de lluny. I si satisfem la seva demanda, serem més justos. Ens sentirem més còmodes quan ens hi relacionem, i aconseguirem que ells se sentin més còmodes amb nosaltres. I aquesta comoditat portarà més complicitat, més contacte, més enriquiment.

En últim terme, es tracta de potenciar els vincles. Si ens mantenim en comunitats separades, amb llengües diferents, amb costums diferents, no traurem cap profit d’aquesta convivència entre autòctons i nouvinguts.

El català pot ser una invitació a establir lligams, l’excusa que faciliti la interrelació social i cultural, l’eina que faci possible avançar cap a un societat acolorida, multiètnica, on tothom trobi el seu lloc i on tinguem coses a dir-nos els uns als altres. Fem-ho, doncs. Parlem-nos.

Escola d’Adults de Santa Coloma de Farners
Escola Samba Kubally - Assemblea Local del GRAMC
Servei Comarcal de Català de la Selva - CPNL

Abdelâali

“Vaig començar estudiant català per trobar feina, per

Elena

trobar feina, per entendre la gent, per anar a comprar. També el voli

Cornelia i Daniela

per anar a comprar. També el volia aprendre perquè els meus fills parlen aquesta llengua. Ara penso que vis

Fátima

rlen aquesta llengua. Ara penso que visc a Catalunya i que saber català em permetrà intercanviar idees i relacionar-me amb la gent; l’aprenc pel plaer

Francesc, Gurnaik, Nuri, Jasuir

me amb la gent; l’aprenc pel plaer de poder expressar-me en català amb tothom. De fet, aquesta és una m

Idaly

n català amb tothom. De fet, aquesta és una manera d’identificar-me més amb aquesta societat. La gent és

Jake, Linda, Jack, Harry

societat. La gent és més amable si els parles en la seva llengua i les act

Jean Baptiste i Olga

en la seva llengua i les activitats quotidianes de cada dia es fan amb més comoditat. Però de vegades no és

Leticia

comoditat. Però de vegades no és fàcil practicar el català; a les botigues

Mahamadou

ticar el català; a les botigues sovint em parlen en castellà, i també ho f

Maru

parlen en castellà, i també ho fan els treballadors de les administracions quan ens atenen. No sé per què ho

Matilde

ns quan ens atenen. No sé per què ho fan, això. Potser es pensen que

Mohamadou

r què ho fan, això. Potser es pensen que així ens ajuden, que ens faciliten les coses. És veritat que algunes

Ravinder

aciliten les coses. És veritat que algunes de les persones que hem vingut d’altres llocs sabem el castellà, però això no passa amb tothom. I, en qualsevolcas, a

Saipin

amb tothom. I, en qualsevol cas, a mi m’agrada que em parlin com ho fan a qualsevol altra persona d’aquí. Perquè jo ja

Sergi, Elisabet, Mostafa

persona d’aquí. Perquè jo ja sóc d’aquí.”

Cada vegada que m’acosto a algú i li dic: “et voldria fer unes fotos”, aquest algú espera que li expliqui què és el que vull fer.
El treball de fotògraf no es pot fer si no hi ha una complicitat, una confiança, bàsica per a aquesta i moltes altres feines.
Tota aquesta gent està aprenent una llengua que els permetrà comunicar-se, tal com fem amics, veïns, companys de feina...
Només ens demanen una cosa: “Parleu com ho feu sempre.”

Marcel Font